La posició en l’espai social i la trajectòria del sociòleg

No tothom pot ser científic social. Com no tothom pot ser futbolista. Els únics que fan realment ciència social són els desarrelats socials com molts casos demostren al llarg de la història de les ciències socials; és a dir, els desintegrats dels seus grups de pertinença que tampoc tenen grups de referència: aquests són els que es caracteritzen per tenir un habitus que, per socialització (alguns en dirien “per natura”), és cognitivament heterodox i socialment crític. Però per què són els més ben preparats? Com molt bé va dir Bachelard, l’única ciència que mereix ser anomenada com a tal és la ciència del que no es veu a simple vista, i el desarrelat social és l’únic que, després d’un procés que sol ser traumàtic i que consisteix bàsicament en l’esfondrament del món donat per descomptat i en una posterior reconversió epistemològica que és una part fonamental d’aquest procés, i a partir de la qual es dota dels coneixements pertinents per reinterpretar-se a si mateix i al món social (cosa que significa que té la oportunitat d’agenciar-se’ls), està preparat per pensar a la contra (aquest procés s’anomena ruptura epistemològica). És a dir, està preparat per desvetllar el que no es veu a simple vista i per, com també apunta Bachelard, salvar les moltes trampes del pensament del sentit comú vulgar o cultivat. Està ben clar que el més ben preparat per fer-ho és aquell armat amb un habitus que per socialització és cognitivament heterodox i socialment crític i que, també -i aquest punt és molt important-, ha tingut la oportunitat d’adquirir els coneixements que li permetran resituar-se i reinterpretar el món, desvetllant aquelles relacions de poder que són invisibles a la mirada dels altres. El desarrelat social que convertit en descregut, ja que té les armes que li permeten no creure’s les veritats oficials a les que contraposa les veritats científicament construïdes de la ciència, és, doncs, el més ben armat per fer-ho.