Blog

La manca d’iniciativa

És habitual que els homes siguin els que inicien la “conquesta” de la dona. Es diu que les dones sempre “esperen que el primer pas el doni l’home”, “que això ha estat sempre així”, i “que ho segueix sent”. Però cada vegada més, són elles les que “prenen la iniciativa”, tot i que encara “algunes no ho fan per falta d’iniciativa” per “inseguretat” o per “falta de confiança”. En aquests casos, es diu que hi ha una “barrera psicològica” que s’explica purament per “anomalies” individuals que depenen de cada persona. Perquè això és el que fa la psicologia. Estudiar la normalitat i l’anormalitat.

Però aquesta barrera no és psicològica. És social. Es diu masclisme. És el que explica que en les relacions entre els gèneres segueixi havent-n’hi uns que tenen llibertat per fer el que vulguin (els homes), i unes altres que no la tenen (les dones). Uns que poden anar de copes sense témer res, i unes altres que sempre han d’estar pensant estratagemes per si de cas a algú se li acudeix excedir-se, dins o fora del local. Quan unes perceben que no tenen llibertat per disposar de la seva vida, per decidir què fer amb ella, per decidir amb qui van o amb qui no van, amb qui follar o amb qui no follar, etc., llavors aquestes no trien, no “tenen iniciativa”. Això és el que segueix passant amb moltes dones: que “no tenen iniciativa”. Perquè en realitat no senten que la tinguin, perquè en realitat no senten que se’ls permeti tenir-la, aquesta “falta de confiança” de la qual se segueix parlant, que en realitat no és falta de confiança. És la constatació molt realista, encara que la majoria de les vegades inconscient, no verbalitzable, d’un fet ben clar: la dona no decideix perquè en una societat masclista i patriarcal no té la capacitat de decidir. I no és “el normal” que ho faci en aquestes condicions. El que seria “anormal” és que ho fes. És així com les disposicions que alguns dirien psicològiques no fan més que registrar, mitjançant les categories mentals, el que està gravat a la societat i es grava en els cossos i les ments: el fet objectiu, objectivable, constatable, mesurable estadísticament, que n’hi ha uns que disposen de llibertat, de capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida (els homes), i unes altres que no la tenen (les dones), i l’únic que fa el que es consideren “inseguretats”, “falta d’iniciativa”, etc. és traduir aquests fets objectius en accions verificables, o, més aviat, en falta d’accions. Perquè la “no acció” és la categoria més adequada per mesurar el que fan les que senten, de forma molt realista, que no poden fer res: no actuar, no “tenir iniciativa”, no “tenir confiança”, en definitiva, ser “insegures”.