Vigilància epistemològica i mostreig
Fa uns dies navegava per la meva pàgina de Twitter, i una de les persones a qui segueixo va publicar un comentari amb tota la seva bona fe. Un amic seu estava realitzant un estudi per al màster que estava cursant i el primer demanava als seus contactes que contestessin l’enquesta en línia del seu amic que estava penjada en una pàgina web. Obviaré detalls sobre l’objecte d’estudi, però diré que des d’un punt de vista metodològic l’estudi pretenia “tenir un coneixement del panorama actual d’aquest sector [educatiu]”. És a dir, que buscava obtenir informació representativa sobre temes relacionats amb formació. L’estratègia mostral més adequada per aconseguir aquest objectiu és realitzar un mostreig aleatori. I aquí rau el problema.
Demanar “voluntaris”, que serien captats entre els nostres contactes, perquè realitzin l’enquesta del nostre amic vol dir violar de manera rotunda el criteri d’aleatorietat. Per què? És molt simple: els contactes s’escullen a partir de les afinitats. És a dir, tendim a tenir amics als quals els agraden les mateixes coses que nosaltres: és evident que els amics no es trien de forma aleatòria: al primer que passa pel carrer no se li demana que “sigui el nostre amic”. Sobre això hi ha molt escrit, i una de les millors obres sobre el tema, que documenta sense cap mena de dubte aquesta afirmació és Distinction, un tour de force obra de Pierre Bourdieu a què aquest científic social va dedicar quinze anys d’investigació. Es tracta de la segona obra de ciències socials més important de tots els temps segons la ISA (International Sociological Association).
Des d’un punt de vista metodològic optar per una estratègia mostral com demanar-li als nostres contactes de Twitter o Facebook que contestin una enquesta —el que seria equivalent a realitzar un mostreig de bola de neu—, quan en realitat caldria un mostreig estrictament aleatori, implica que la mostra obtinguda no és representativa, el que significa, des del punt de vista dels resultats i les conclusions obtingudes, que les dades no són fiables. És a dir, es violen els criteris de representativitat i fiabilitat. Poc podem fiar-nos del que digui aquest estudi. I això simplement per escollir malament la forma de captar els subjectes d’estudi i no pensar-la amb el necessari rigor, ja que s’introdueix un clar biaix que està documentat en qualsevol manual de metodologia d’enquestes per mostreig: l’anomenat biaix de selecció.