Racisme i crisi

Hi ha dues possibles hipòtesis que expliquen el mecanisme del racisme en contextos de crisi. La primera sembla que no és específica dels contextos de crisi i apunta que quan arriben immigrants es produeixen canvis en l’estructura social que serien anàlegs a la mobilitat social ascendent pels grups autòctons ja que els immigrants passen a ocupar les posicions més baixes de l’estructura de classe (tot i que si es compara la posició que ocupen en la societat receptora amb la que ocupaven en la seva societat d’origen, el balanç pel que fa a condicions materials de vida és netament favorable), que eren les que ocupaven anteriorment certes classes socials autòctones. Això suposa que aquestes classes socials autòctones escalen posicions en l’estructura de classes i rebutgen les relacions amb els immigrants perquè els consideren “de classe baixa” o d’una classe inferior a la que ara ocupen: són els “nous pobres”. Paradoxalment es tracta de la classe que ocupaven anteriorment. Però aquesta primera hipòtesi no explica el mecanisme d’aquest rebuig ni tampoc dóna peu a possibles formes de verificar-la empíricament. Des d’un punt de vista científic aquesta hipòtesi hauria de desenvolupar-se més o refusar-se directament. Per altra banda és una hipòtesi massa simple que tampoc permet establir enllaços entre els nivells social i individual (psicològic).

La segona hipòtesi és força més plausible i hauria de ser considerada més detalladament. Segons aquesta, en contextos de crisi que reben immigració els canvis que es produeixen en l’estructura social són del tot contraris al que apunta l’anterior hipòtesi. En aquest cas, els grups autòctons veuen com a conseqüència de la crisi les seves condicions materials de vida empitjoren. Això de fet implica no un ascens social d’aquestes certes classes socials d’autòctons, sinó tot el contrari: un descens. Des del punt de vista simbòlic això suposa una important ferida: el seu orgull de classe se’n ressent, ja que el seu capital simbòlic disminueix: es valoren menys i són socialment menys valorats com a classe social que ha vist com les seves condicions materials de vida empitjoraven. El fet que arribin immigrants (que en aquest cas també emigren perquè, tot i que ocupen les posicions més baixes en la societat receptora, les seves condicions materials de vida milloren en relació a les de la societat d’origen) encara empitjora més les coses: a ulls dels autòctons, aquests no veuen com cauen en la pobresa doncs ja hi són. A partir d’aquest moment els immigrants passaran a ser el cap de turc contra el qual es revelaran aquestes classes socials que veuen com les seves condicions materials de vida i el seu capital simbòlic comparativament i subjectivament disminueixen més que les dels immigrants, doncs no és el mateix per algú que es veu com “classe mitjana” passar a ser pobre que passar a ser una mica més pobre per algú que ja es veu així: la vergonya i la indignació dels uns es converteix en la resignació dels altres. És així com els immigrants són vistos com “els competidors” dels “nous pobres” que consideren que aquests (quan en realitat la causa de tot això és la crisi, ja que als autòctons els afecta subjectivament més, i mai materialment i objectivament: la ferida moral que s’infligeix a aquell que passa de “tenir-ho tot” a “no tenir res” o anar just de diners és molt gran, bàsicament perquè les ferides que s’infligeix a aquells que mai n’han patit cap són molt profundes, ja que la sobreprotecció no ajuda a relativitzar-les perquè no se s’han patit més) els roben les seves oportunitats, les seves prestacions i els seus llocs de treball.

(Extracte del document El procés de constitució del Barri Santa Maria de Palafolls.)